La Doma

Amb el nom de la Doma es coneix el conjunt que inclou l'antiga església parroquial (la nova es va consagrar el 1737), els edificis de la domeria i el cementiri vell.

El nom del conjunt deriva etimològicament del llatí hebdomada (setmana), que feia referència als torns setmanals que realitzaven els diversos clergues que servien l'església de Sant Esteve de la Doma i les seves sufragànies.

La primera notícia de l'església es troba en el testament del comte Miró de Barcelona, de l'any 966, en què s'esmenta el temple. Probablement, però, la consagració com a església parroquial de la Doma havia tingut lloc abans, durant el primer terç del segle X. Així mateix, tenint en compte les restes arqueològiques romanes trobades a l'entorn de la Doma (enterraments i estructures potser corresponents a una vil·la), unes sepultures trobades al nord de l'església suposadament datades entre els segles V i VIII, i la l'advocació antiga del temple, s'ha plantejat la possible existència d'una primitiva església tardoantiga o visigòtica. El fet, però, és que no hi ha cap documentació escrita ni evidència arqueològica que ho provi. En canvi, les tombes excavades l'any 2008 al costat septentrional del temple són dels segles XI-XIII.

De l'església del segle X no n'ha quedat cap vestigi. La part més antiga del temple actual és la nau central, romànica, construïda al segle XII, probablement en el moment en què el bisbe Arnau de Barcelona donà al monestir de Santa Maria de l'Estany l'església parroquial de la Doma i les seves sufragànies: Sant Pere de Vallcàrquera, Sant Cristòfol de Monteugues, Sant Pau de Montmany i la capella de Sant Gervasi, a can Nualart. L'aspecte actual de l'església data del segle XVI, moment en què es construïren la nau lateral amb la porta d'entrada al temple, la capella fonda, la sagristia, el campanar, el comunidor i el cor.

L'interior de la Doma conserva, entre d'altres, un banc del segle XVII on seien el batlle i els jurats, una pica beneitera d'alabastre del XV i una pila baptismal del XVI. Els dos elements més interessants, però, són el retaule plateresc del Roser, a la nau lateral, i, sobretot, el retaule gòtic de Sant Esteve Protomàrtir, a la nau central. És la peça artística més important del conjunt de la Doma i se n'atribueix l'autoria al taller dels Vergós, un dels més importants de la pintura catalana de finals del segle XV i inicis del XVI.

Es considera molt probable que el retaule fos fabricat expressament per a la Garriga, però no n'hi ha evidència certa.. Està presidit per l'escena de la crucifixió. A sota hi trobem diverses escenes que destaquen la santedat de Sant Esteve: l'exaltació, un miracle, la predicació a la sinagoga, la lapidació i martiri i la trobada del seu cos incorrupte a Jerusalem.

Els dos edificis de la domeria vella deuen la seva forma actual a les reformes del segle XVIII. L'edifici allargat comunica directament amb la sagristia a través d'un passadís subterrani. La domeria vella, on vivien els rectors (o domers) encarregats de la parròquia, es deixà d'utilitzar als anys 70 del segle XX, pel seu mal estat de conservació.

L'entorn de l'església de la Doma sempre ha realitzat la funció de cementiri, únic a la Garriga fins a la construcció del cementiri nou, ja al segle XXI. Hi ha interessants obres arquitectòniques i escultòriques i hi són enterrats personatges tan notables com l'arquitecte Manuel J. Raspall o l'historiador i notari Josep Maurí, benefactor de la Doma i artífex de la seva rehabilitació, entre els anys 1957 i 1959.

L'Església de Sant Esteve de la Doma

L'església de Sant Esteve de la Doma és un temple fortificat, amb contundents murs de protecció amb espitlleres i merlets. Al costat nord-est, fins i tot, hi ha una torre de defensa de planta quadrada.
La portalada d'accés és obra del mestre Bertran Felip. Fou acabada l'any 1563, i és d'estil gòtic. A l'interior del timpà hi destaca una imatge de Sant Esteve en actitud recollida. El treball escultòric, però, és també important en els diversos personatges, àngels i monstres que emmarquen la porta. Malgrat això, la construcció de la portalada és més aviat rústega i no aconsegueix una simetria acurada.
La portalada dóna accés a la nau lateral, construïda també al segle XVI. Consta de tres trams i està coberta amb volta de creueria. Els nervis de la volta descansen en un costat sobre mènsules esculturades amb caps d'àngels i en l'altre sobre columnes poligonals. Cadascuna de les claus de volta estan decorades amb motius diferents: a la primera hi ha les quatre barres, atès que la població era batllia reial des del segle XIV; a la segona, una imatge de Santa Caterina, i a la tercera, Sant Antoni Abat.
La nau central està coberta amb volta apuntada i conserva l'estructura romànica, del segle XII. És, probablement, la part més antiga del temple actual. A la part de ponent d'aquesta nau hi ha el cor, del segle XVI, que es recolza sobre un arc rebaixat. Pel costat nord-est amaga una part de l'arcada que formava part de la torre defensiva medieval.
Al costat esquerra de la nau central hi ha la capella fonda, obra de la primera meitat del segle XVI. Coberta amb volta de creueria, a la clau de volta hi ha una imatge de Sant Jaume apòstol.

A la llinda de la porta de la sagristia, dins d'un escut sostingut per dos lleons, hi ha la inscripció: "ANY/1560/SAGIMON BLANCAFORT/ PERA PELLISER/TONI ROSELLO/OBRES". La sagristia està coberta també amb volta nervada. Damunt la sagristia hi havia hagut l'antiga mongia.
El campanar, situat a llevant, és de planta quadrada i coberta piramidal. Té dues obertures d'arc de mig punt molt allargassades que són les de l'antiga espadanya.

A l'extrem sud-oest hi ha el comunidor. És un element reconstruït per Josep Maurí durant les obres de rehabilitació de la Doma, als anys 50 del segle XX. És de planta quadrada i coberta a quatre vents sobre pilastres.