2.000 anys d’història a través del patrimoni i els paisatges
Ubicació estratègica
La Garriga és un poble situat a la depressió prelitoral catalana, a la comarca del Vallès Oriental, al peu de la serra prelitoral que separa l'entorn metropolità de Barcelona de la Catalunya interior. Per tant, la Garriga es troba en allò que s'ha anomenat segona corona metropolitana de Barcelona.
És, a més, un poble situat en un lloc estratègic, a l'entrada del pas del Congost, una de les vies naturals entre el litoral i l'interior català, i la principal entre Barcelona i Vic. I és, també, un poble ben comunicat per carretera i per tren.
Totes aquestes circumstàncies han comportat un enorme desenvolupament urbanístic, que ha multiplicat per deu, de 1.500 a 15.000, la població entre els anys 1900 i 2000. Malgrat això, però, a banda del llegat construït dins del nucli urbà i de les traces del poblament antic que l’arqueologia, de mica en mica, va desxifrant, la Garriga encara avui està envoltada d’un entorn rural i natural interessant, amb un paisatge agroforestal a les zones més planes que recorda aquell Vallès idíl•lic de Pere Quart i, alhora, una àmplia zona muntanyosa ocupada sobretot per boscos.
Els orígens
Però si la seva bona ubicació ha provocat un gran desenvolupament urbà els últims 150 anys, també va ser la causant d’una intensa ocupació de la zona des de molt antic. S’han trobat restes d’ocupació prehistòrica, tot i que poc estudiades, tot i que no és fins a l’època ibera que la intensitat del poblament a la zona es documenta més clarament. En aquell moment, el territori que avui ocupa la Garriga es controlava des dels poblats del Puig del Castell, a Samalús, i de Puiggraciós, a Montmany.
L’ocupació romana va fer baixar tota aquesta població a la plana, que es va explotar intensament. Són nombrosíssims els jaciments romans documentats a la Garriga, tot i que són pocs els que estan ben estudiats. Sens dubte, el més destacat és la Vil•la romana de Can Terrers, excavada en part i visitable. La vil•la representa el poder de Roma a la Garriga: es tractava d’una gran explotació, situada al costat de la via que unia Barcino (Barcelona) i Ausa (Vic), orientada a la producció i el comerç amb tot l’imperi, i que alhora permetia els luxes de la propietat, que disposava fins i tot d’uns banys calents a l’estil de les millors termes.
Tot i que tenim poques dades del període posterior a l’enfonsament de l’imperi romà, sabem que el territori actual de la Garriga va continuar intensament explotat, per comunitats més petites, que es dedicaven sobretot a la ramaderia i a l’agricultura (sovint semiitinerant), i no tan connectades amb territoris llunyans.
L'edat mitjana
És al segle X quan podem començar a parlar, ara ja sí, de la Garriga. L’any 966 es documenta, per primer cop, l’església parroquial de la Doma. I el territori que controlava, la parròquia, correspon més o menys als límits actuals del municipi. Segurament l’Església no va fer altra cosa que formalitzar jurídicament els límits de la comunitat que ja vivia a la zona anteriorment. És l’arribada del feudalisme a la Garriga.
De totes maneres, durant els següents segles el poblament va seguir sent dispers, amb petites explotacions i masos que esquitxaven el territori. Com a màxim, es van generar petits veïnats a l’entorn d’algunes de les capelles, el més important dels quals, el veïnat de Santa Maria del Camí.
No és fins al segle XIV que es començà a formar un veïnat de cases a l’entorn del que avui és la plaça de Santa Isabel. Les cases es van anar situant als límits del camí ral, ben a prop de la déu d’aigua termal, d’uns primerencs banys termals i de la capella de Sant Joan i Sant Macari, avui desapareguda. Al voltant d’aquest conjunt i seguint sempre el traçat del camí ral cap al nord, s’anà conformant el que la documentació del segle XV anomena “poble dels banys”.
El nucli que s’ha acabat convertint en la Garriga actual va anar creixent en direcció nord, de forma més o menys tortuosa, al voltant del camí ral, formant el que la documentació anomena “carrer de la Garriga”. Un carrer sempre limitat, a l’oest, pel rec monar, un rec medieval que creua tot el municipi, de nord a sud, i que permetia regar la que, al segle XIX, era la zona d’horta més important del Vallès. Allà on es podia regar, no s’hi construïa.
A nivell urbà, al segle XVI, en cas de necessitat, la Garriga podia funcionar com una vila closa, en què les cases feien de muralla i es tancaven els dos caps de carrer amb dues grans portes. Aquest creixement cap al nord culminà, entre els segles XVII i XVIII, amb la construcció de la nova església parroquial.
Tot i que des del segle XVII es comença a documentar l’obertura d’alguna altra via, com els carrers de Samalús i de Cardedeu, l’any 1808 el Baró de Maldà encara descrivia la Garriga bàsicament com un carrer allargassat amb les cases disposades a banda i banda del camí ral –que el mateix baró descriu com un camí fet de “rochs y pedras”, en molt mal estat-.
Aquest camí ral continua actualment estructurant el centre de la Garriga, malgrat que, a partir de final del segle XIX, els successius eixamples i urbanitzacions han fet estendre molt la taca urbana del poble.
Aquesta actual taca urbana es deu als canvis que es van començar a produir a meitat del segle XIX. En aquell moment, l’antic camí ral es va convertir en carretera. I l’any 1875 arribà el tren al poble. Aquesta important millora dels mitjans i les vies de comunicació, juntament amb el fet que, des de 1840, funcionava el Balneari Blancafort, van ser els factors decisius que van impulsar els canvis urbanístics i sòcio-econòmics més transcendentals de la història de la Garriga.
L'estiueig i la transformació urbanística de la Garriga
El municipi es va convertir, a partir de l’arribada del ferrocarril, en pol d’atracció de la burgesia barcelonina, que hi trobava un ambient tranquil i agradable per a passar l’estiu. El 1876 el Balneari Blancafort ja arribava a les 100 habitacions, i a final de segle funcionaven fins a sis establiments balnearis a tot el poble. Amb l’arribada del tren, també es van començar a construir les grans torres burgeses. De bon principi, a banda i banda de la via del tren, a la Ronda del Carril, i després a tot l’eixample d’estiueig, que tenia l’eix central al Passeig. Aquestes grans torres d’estiueig anaren conformant un nou paisatge urbà.
Els projectes d’eixample del nucli urbà del final del segle XIX proposaven unes dimensions urbanes inimaginables només uns anys abans. El Passeig, iniciat l’any 1878, respon a la voluntat de les grans propietats del sector sud de la Garriga (Can Nualart i Can Terrers) de no deixar perdre l’oportunitat de fer decantar cap a terres de la seva propietat el gran creixement urbanístic del poble. El Passeig, doncs, envoltat de torres eclèctiques, modernistes i noucentistes, es va convertir en lloc d’esbarjo, de trobada i de relacions socials per a la colònia estiuejant.
La Ronda del Carril i el Passeig són els dos grans eixos de l’urbanisme d’estiueig; els dos grans exemples de la transformació dels espais rurals històrics en nous espais urbanitzats, de caire burgès, que responen a lògiques socials i econòmiques ben diferents.
De la Guerra Civil, fins a l'actualitat
La primera etapa de l’estiueig va tenir un punt i a part amb la Guerra Civil, que va culminar amb el mortal bombardeig feixista del poble, el 29 de gener de 1939. La Garriga va jugar un paper molt important durant el conflicte, amb la confluència d’un gran nombre de persones refugiades i desplaçades, la presència d’un aeròdrom militar i d’una indústria de guerra i convertint-se en el punt de reagrupament de les Brigades Internacionals, al tram final. A nivell urbà, però, només va suposar una aturada temporal. Després de la guerra, han seguit vigents les mateixes lògiques que ja havia imposat l’estiueig i que estaven convertint un petit poble rural en una vila industrial i de serveis. El poble ha anat perdent inexorablement les seves millors terres de conreu, en benefici de noves zones urbanes i industrials.
El lent creixement de la Garriga rural, fins al segle XIX, ha donat pas a un desenvolupament urbanístic exponencial, durant el segle XX i el que portem de segle XXI. El llegat que han deixat els últims 2.000 anys d’història, però, és, a la Garriga, d’un valor i una diversitat magnífiques. És a través d’aquest llegat que podem explicar la(es) història(es) de la Garriga i conèixer en profunditat el territori i els paisatges que ens envolten.
