Illa Raspall

Amb el nom d'Illa Raspall és conegut el conjunt de quatre edificis aïllats que conformen l'espai delimitat pel Passeig i pels carrers Figueral, Caselles i Manuel J. Raspall. De les sis illes Raspall que, entre els anys 1906 i 1914, edificà a la Garriga l'arquitecte homònim, aquesta, cronològicament la quarta, és l'única que ha arribat de manera íntegra als nostres dies.

Es tracta d'un conjunt únic en l'arquitectura modernista catalana: quatre edificis aïllats, projectats pel mateix arquitecte i dins la mateixa illa de cases, bastits en un període de temps molt curt (1910-1913) i molt representatius de la primera etapa modernista en què es divideix l'obra de Manuel J. Raspall, la de major interès de la seva obra.

A més, el conjunt es troba situat en un espai emblemàtic de la població i exemplifica les radicals transformacions que, en el moment de la seva construcció, estava vivint el nucli de la Garriga, el seu paisatge, el seu territori i la seva societat. L'Illa Raspall està situada a 50 metres de les escales que condueixen a l'estació de tren i just a l'inici de la gran artèria de l'estiueig garriguenc: el Passeig. És, doncs, l'espai culminant del gran eixample burgès que, inevitablement, canviaria els trets definitoris d'un entorn tradicionalment agrícola.

Les cases que formen l'Illa Raspall són, per ordre cronològic: la casa Barbey, la Bombonera, la Torre Iris i la casa Barraquer. Les tres primeres foren iniciades l'any 1910 i la quarta, l'any 1912. Així mateix, la casa Barbey i la casa Barraquer foren promogudes per destacats membres de la burgesia barcelonina, mentre que la Bombonera i la Torre Iris (l'únic edifici plurifamiliar de l'illa, amb tres habitatges) foren construïdes per la garriguenca Cecília Reig, amb l'objectiu de llogar-les com a segona residència.

Tots quatre edificis mantenen una unitat estilística evident, que ressalta especialment pel tractament unitari de la tanca del jardí, que es fa visible en el paredat, el revestiment de trencadís (del color predominant a cada casa), els perfils ondulats que coronen els paredats i el cop de fuet de les reixes i les portalades d'accés, amb omnipresents motius vegetals.

Les cases de l'Illa Raspall

Casa Barbey.
És l'obra més important de Manuel J. Raspall. De l'exterior en destaquen sobretot la coberta, a quatre nivells i amb teules vidrades que dibuixen formes geomètriques, la gran torre-mirador, el rellotge de sol rialler de la façana sud i el magnífic Sant Jordi de trencadís de la façana de ponent, realitzat per Lluís Bru. A l'edifci hi dominen sempre els tons marronosos.
A l'interior, destaca per la seva grandiositat, riquesa d'espais i elements decoratius: sòcols, arrambadors, columnes, enguixats, pintures, mosaics, vitralls emplomats... I són fantàstiques la salamandra-llar de foc del vestíbul del primer pis i la llar de foc del menjador, totes dues amb un important treball de trencadís i la darrera també amb preciosos detalls de forja i un gran escut de Catalunya acompanyat de referències verdaguerianes.

La Bombonera.
A banda del predomini dels tons verdosos, en destaquen sobretot els preciosos esgrafiats amb motius florals, l'acurat treball de la fusta a les persianes de llibret, els arcs de mig punt, el·líptics i carpanells -per primera vegada a l'obra de Raspall- i el bonic fanal de ferro i vidre imprès, així com la galeria de la façana de ponent.

Torre Iris.
La decoració exterior de la casa, sempre amb tonalitats groguenques, és especialment destacable pels esgrafiats i els detalls de les reixes i el treball de forja. A la façana nord, hi pren importància el balcó corregut, la barana del qual enllaça amb el balcó triangular i revestit de trencadís de la planta superior.

Casa Barraquer.
És l'edifici menys modernista de tot el conjunt. Els detalls decoratius estan molt més continguts que a les altres cases, tant pel que fa als esgrafiats, com als detalls dels botons ceràmics vidriats, com a la forja o als paraments de les façanes. Fins i tot la tanca és de perfil recte i no ondulat. A la Casa Barraquer hi predominen les tonalitats blavoses, enllaçant amb la recerca de la mediterraneïtat que proposa el ja incipient noucentisme.