Fauna de l'entorn garriguenc | Visita La Garriga

Image	Picot garser gros El picot garser gros (Dendrocopos major) és un ocell molt atractiu de la família dels pícids que podem trobar en molts boscos del continent euroasiàtic, des de la península ibèrica fins al Japó. A Catalunya, i concretament al Vallès, s’ha anat estenent les darreres dècades fent-se molt més abundant. A les parts baixes del Montseny com la Garriga ara ja és una espècie molt present. Podem veure picots garsers foradant els pollancres morts del bosc de Malhivern!! Els picots tenen una llarga llengua,que guarden en una cavitat del crani, per poder arribar fins a les larves d’escarabat dels troncs morts. La taca rogenca de la nuca distingeix el mascle de la femella. Durant els mesos hivernals com el gener és molt fàcil sentir el colpeig repetit del bec dels picots garsers sobretot quan passem a prop de vells arbres de ribera de fusta tova. Aquest colpeig respon al bonic nom de tamborineig!!
Image	Geneta o gat mesquer El gat mesquer o geneta (Genetta genetta) és un dels mamífers carnívors més espectaculars, a la vegada que més esquius, de la nostra fauna. Tot i que pugui semblar un petit felí en realitat és d’una família diferent anomenada vivèrrids on trobem també les mangostes. És un animal que va arribar de la mà de l’home fa molts segles des de l’Àfrica (possiblement de la mà dels àrabs que el tenien com animal domèstic) i ara està tan adaptada als nostres alzinars que no hi ha dubte de què forma part indissociable de la nostra fauna. Es veu que se’ls va anomenar genetes (de genets) donat que van arribar a la península acompanyant als seus propietaris dalt del cavall. A la Garriga es localitza en els boscos dels peus dels cingles de Bertí i del Montseny. Podem trobar les seves latrines en forats de roques de petites cingleres o de sots inaccessibles. Les genetes no tenen el costum d’hivernar i això els permet restar actives per aparellar-se a finals d’hivern i tenir una nova camada ben a l'inici de la primavera.
Image	Mallerenga emplomallada La mallerenga emplomallada (Lophophanes cristatus) és una de les cinc espècies de mallerengues que podem trobar de manera habitual als boscos i jardins de la Garriga. L’emplomallada no és precisament ni la més abundant ni la més coneguda, privilegi que comparteixen les mallerengues carboneres i blaves. Però tampoc rareja, ben al contrari. La cresta del cap la fa absolutament inconfusible. És fàcil veure-la formant estols hivernals per buscar menjar amb les altres mallerengues, bruels i raspinells. I també pot visitar alguna menjadora ja que a l’hivern la seva dieta inclou més fruits. També pot aprofitar caixes niu si aquestes s’instal·len en pinedes, el seu hàbitat predilecte. Ho fa perquè com els hi passa a les altres mallerengues no sempre troba arbres vells amb cavitats on niar. Quan s’inicia la primavera abandona els estols i es torna molt més territorial. És el moment de escollir territori, trobar parella i fer el niu.
Image	Papallona reina La papallona reina (Papilio machaon) és una de les papallones diürnes més atractives de Catalunya. En alguns racons de la Garriga aquesta papallona és prou abundant. El disseny de les ales d’aquestes papallones és molt especial, amb unes petites cues i uns ocels vermells (taques rodones). Les erugues d’aquestes papallones també són molt atractives amb un intens color verd amb ratllat negre i taques taronges. En general, les erugues grans de moltes espècies que presenten colors vistents i forma botifarrada, reben el bonic nom popular de "pedraferits" que caldria conservar!! Al mes d’abril les papallones reines inicien una primera generació aprofitant que el fonoll, que és la planta de la qual s’alimenten les erugues, ja ha rebrotat. Veure-les volar al principi d’abril és una pujada d’ànim pels que ens agrada la primavera!!
Image	Oriol L’oriol (Oriolus oriolus) és un ocell amb els mascles de colors gens discrets. Tot i això el groc viu i negre del seu plomatge (el de les femelles és verd) no sempre es fa present perquè la seva timidesa el fa amagar-se entre les altes capçades dels arbres de ribera. En el tram del Congost ,entre la Garriga i el Figaró, sentirem el seu cant que recorda un xiuladissa aflautada d’una persona. I de tant en tant abandonarà el bosc de ribera per gaudir de les cireres a la primavera i de les figues al final de l’estiu. Digueu-li ximple! Els oriols són migradors i arriben a les nostres contrades ben entrat el maig.
Image	Gamarús El Gamarús (Strix aluco) és un rapinyaire nocturn de costums marcadament forestals però que a la Garriga, arriba a instal·lar-se alguns anys en els grans jardins arbrats més naturalitzats del voltant de la ronda del Carril i el Passeig. Es tracta d’un dels rapinyaires nocturns més abundants de Catalunya, però és precisament l’àrea montsenyenca on assoleix densitats més elevades donada la seva preferència pels boscos. En el nostre poble, els gamarussos i els xots, es troben als boscos i amb abundància i els mussols i les òlibes als camps i amb escassetat. El gamarús fa un udol inconfusible que dona un aire misteriós a les passejades nocturnes!! Tot i que el gamarús canta per la nit tot l’any és, segurament en el mes de juny quan el sentim més, perquè és quan fem més passejades nocturnes. Certament, al juny té altres rivals que canten quan arriba el vespre, ja que els xots ja han arribat de l’Àfrica i els rossinyols també, i no paren de cantar en tota la nit. Però el cant coral d'altres ocells a la nit no acovardeix al gamarús!
Image	Papallona zebrada La papallona zebrada (Iphiclides feisthamelii) és de la família de la papallona reina i rivalitza amb aquesta en bellesa. El vol d’aquesta papallona és molt característic donat que planeja sense batre gaire les ales. La papallona zebrada té unes cues molt més llargues, uns ocels que semblen uns veritables ulls i un disseny que enganya als depredadors que prenen pel cap l’extrem de les ales posteriors, podent així escapar-se vives d’un atac. Les papallones zebrades necessiten marges de camps amb arbustos com l’aranyoner. Preservar aquests hàbitats preservant un paisatge rural en mosaic ens regalen després una impressionant biodiversitat amb petites joies naturals com la papallona zebrada. El mes de juny és el mes de l’esclat de papallones als camps de la Garriga i la papallona zebrada és una de les protagonistes.
Image	Blaveta comuna La blaveta comuna (Polyommatus icarus) és la més abundant de les petites papallones de color blau de la família dels licènids. Les seves erugues necessiten prats plens de petites herbes com els trèvols. I per tant una gestió natural dels marges, sense eliminar les petites herbes autòctones, ens asseguren poder gaudir de la presència de la blaveta comuna. En aquesta petita papallona delicada només presenten el color blau metàl·lic de les ales els mascles, deixant per les femelles un dibuix marró amb taques taronges. Ambdós sexes tenen el revers de les ales amb tonalitats grises, turqueses i taronges. Una petita meravella!! Les blavetes comunes en un any poden presentar més d’una generació sent encara abundant en el mes d'agost, allà on un petit prat ha reverdit amb les tempestes d’estiu.
Image	Guineu La guineu (Vulpes vulpes) és potser el mamífer carnívor més adaptable i oportunista de la nostra fauna. La seva dieta varia moltíssim al llarg de l’any. A la Garriga, l’abundància de conills d’ençà uns anys, les podria afavorir. És un animal increïblement astut que sempre ha estat perseguit per l’ésser humà donat que algunes vegades també ens roba ous i mata alguna gallina. No sembla que a dia d’avui aquest petit inconvenient, evitable protegint els galliners, sigui motiu per continuar perseguint-les quan els seus costums tenen infinites avantatges per a nosaltres (són carronyaires, eliminen deixalles que acaben al bosc, depreden exemplars malalts, mantenen a ratlla poblacions de talpons i conills...). Les guineus joves quan arriba la tardor s’independitzen de la seva família i inicien una dispersió buscant on instal·lar-se. A veure si aquest nou setembre a algunes joves guineus els hi agrada el nostre poble i les seves possibilitats per aconseguir aliment i podem gaudir d’una visió fugissera del seu preciós pelatge.
Image	Gaig El gaig (Garrulus glandarius) és un ocell de la família dels còrvids i parent de les garses. A diferència d’aquestes últimes que viuen en els espais més humanitzats i els camps de conreu el gaig és sobretot forestal. Tot i això, els darrers anys hem detectat en molts llocs, i també a la Garriga, una major presència en per exemple els camps d’oliveres. El gaig és un ocell molt intel·ligent i té el costum de llençar un crit ronc d’alarma quan detecta alguna presència estranya al bosc que adreça als altres gaigs però que alerta a la resta de la fauna forestal. En els nostres alzinars un dels elements naturals més atractius i curiosos que podem trobar és la petita ploma blava de l’ala característica d’aquest ocell. *Durant la tardor el gaig es dedica a arreplegar fruits (sobretot aglans) i guardar-les en diversos forats que li fan de rebost per l’hivern.* *Com en fa tants i es una mica desmemoriat alguns no els trobarà i haurà fet, sense voler, una valuosíssima feina dispersant i plantant les noves alzines i roures.*
Image	Merla La merla (Turdus merula) és un ocell de la família dels túrdids que tenen una claríssima preferència per moure’s caminant entre el sotabosc. Aquest ocell, a la Garriga és especialment abundant als racons de bosc més humits, ja sigui resseguint el Congost o en els sots ombrívols. I és que busca tota mena de cucs, cargols, llimacs…però no deixa de banda els fruits i llavors que li regala el bosc. En els mesos de tardor arriben més merles als nostres boscos per passar l’hivern amb nosaltres. La seva piuladissa és una de les melodies més agradables dels nostres boscos, només superada pels rossinyols. Quan el terra del bosc resta més humit per les pluges de la tardor, els cucs de terra reprenen la seva activitat excavadora i les merles es fan un bon festí. Si el bosc està ple de bolets i els llimacs van d’un a l’altre rossegant-los, les merles encara disposen de més menjar ben accessible.
Image	Pit-roig El pit-roig (Erithacus rubecula) és potser l’ocell forestal més popular. I de fet, és segurament l’ocell més abundant en municipis com el de la Garriga que té una superfície de bosc important, fins i tot per sobre dels pardals!! Els pit-roigs són molt tafaners i descarats. A l’hivern si no troben menjar són capaces d’apropar-se a distàncies molt curtes de les persones per arreplegar una engruna de pa. Els mascles són molt territorials i defensen el seu tros de bosc de la presència d’altres mascles de manera molt agressiva. Curiosament, aquestes batalles entre ocells d’aparença tan delicada, poden arribar a esdevenir mortals. En el mes de desembre, si en zones del nord d’Europa l’hivern és rigorós, podem tenir un boom de pit-roigs que arriben als nostres boscos mediterranis molt més càlids. Es tracta d’un veritable turisme hivernal al estil del que porta als anglesos als pobles de costa catalans.